El CSD ha fet un vídeo on surten grans esportistes nacionals dient una sola paraula. Al final són 100 les paraules que defineixen la vida de l’esportista, i de ben segur que ens en poden venir moltes més al cap.
M’ha agradat força el vídeo, però potser hi he trobat a faltar algun altre esportista i alguna altra disciplina. Tot i això, força interessant el resum amb 100 paraules de la vida d’un esportista.
El dia 6 d’abril es va celebrar el dia Mundia de l’Activitat Física.
Cal dir però, que es recomana fer activitat física uns 30 minuts cada dia. Són molts els beneficis de l’activitat física i l’esport.
La Generalitat té una web molt interessant amb forces continguts relacionats amb l’activitat física.
Aquesta setmana hem treballat l’esport adaptat a l’escola, i buscant informació i notícies relacionades, he trobat un article de la web directa.cat que parla sobre un documental molt interessant. “My way to Olimpia” és el títol que resumeix la vida de 4 atletes i un equip de voleibol, tots ells d’esport adaptat.
Només el resum del documental, ja motiva a veure’l i reflexionar sobre molts aspectes de la vida i l’esport.
Ja fa dies que aquesta és la frase que ha encapçalat les manifestacions que s’han fet a Canet de Mar i a St. Andreu de Llavaneres. La frase que molta gent ha retuitejat, que ha sortit als mitjans de comunicació i que per fi ha tingut el seu resultat.
Fins fa poc no se sabia res d’aquests dos maresmencs que van ser detinguts a França, i un cop alliberats, ens hem assabentat de tot el que va passar gràcies a les entrevistes que els han fet. Aquesta que enllaço de “Els matins” a TV3, resumeix en 25′ tot el que van passar.
A vegades llegint les notícies me’n alegro de veure’n alguna diferent a la secció d’esports, que no parlin dels 2 o 3 clubs de futbol que dominen les pàgines esportives, de bàsquet, F1… Però quan llegeixes notícies com aquesta, només pots sentir vergonya per aquestes persones que diuen que segueixen l’esport, es consideren esportistes i fins i tot, representa que fan de pares.
Com es pot entendre que el pare d’un nen de 7-8 anys que practica futbol per passar-ho bé, es digni a increpar, insultar i fins i tot pegar a un àrbitre? I a sobre de 16 anys? Aquest pare hauria de dedicar-se a animar al seu fill, a tot l’equip i recolzar la feina que fan els entrenadors ( la gran majoria, adolescents) i acceptar les decisions arbitrals.
Si tots els pares i mares donessin un cop de mà al que envolta un equip i club esportiu, no sentiríem vergonya d’accions com aquesta i ajudaria als que ens agrada l’esport i ens hi dediquem.
Educació física i Esport 